Escrivim aquest post d'ultima hora des de l'aeroport de Delhi quan encara ens falten 20 min per embarcar.
Han sigut 452 dies de viatge en els que ens ho hem passat de P.M., i tenim molt per explicar. L'últim post ja el farem amb més calma i des de casa.
FINS AVIAT!!!!!
Molt be Xavi, ja veiem que el trobeu a faltar... Però no us preocupeu que després d'aquest llarg viatge el nen torna a casa (com els torrons de nadal).
PD: Enhorabona per descobrir l'últim Paltruc de la galeria... a veure d'on seran les postaletes...
Aquí finalment hem pogut veure els famosos colors del rajastan, homes amb turbants, dones amb saris de colors radioactius, braçalets, arracades, anells als peus...
El lloc està a parir panteres i el trajecte està ple de sots i és un pal, potser una millor manera es visitar-ho de camí cap a Jodhpur o un altre destí, així t'estalvies la tornada. També hi ha l'opció d'anar-hi amb taxi en comptes de bus, ja que tarda una mica menys, però surt bastant mes car i nosaltres ho vam descartar. Sigui com sigui la visita al temple val la pena.
PD: Abans de tornar hem fet la feina i ja teniu penjada la galeria de la Índia I.Ja som al Rajastan, la zona de l'Índia nord mes visitada pels seus palaus i forts.
De moment Udaipur ens ha sembla un lloc molt tranquil. Malauradament el conegut llac Pichola, que separa la ciutat, ara esta bastant sec es veu que aquí les pluges encara no ha arribat.
Un dels encants d'aquesta ciutat es un dels Palaus convertit en hotel que esta al bell mig del llac, per arribar-hi nomes es pot fer en barca, però si no estàs allotjat no pots ni trepitjar el restaurant.
El que si que es pot visitar es el Palau de la Ciutat, un dels mes grans del Rajastan.
La millor hora es quan baixa el sol i la pedra de color crema agafa unes tonalitats taronges brutals. A mes nosaltres ens hem colat per unes escales i hem pogut pujar a un dels molts terrats, les vistes encara molt millors.
Per últim us ensenyem una foto del nostre hostal, un edifici amb l'arquitectura típica d'aquí, tot reformat i amb una terrassa de somni per sopar.
Ja som a Delhi i per començar hem anat a visitar el tant anomenat Fort Vermell. Hem de dir que és mes atractiu des de fora que un cop a dins, l' 'interior en general no està gens ben conservat fora de dos sales amb columnes de marbre.
Molt aprop hi ha la mesquita mes gran de l'Índia "Jama Masjid" amb una arquitectura brutal. Per mala sort nosaltres hem arribat en hores de pregaria i tanquen l'accés al public, ups :( ens hem quedat sense poder entrar.
De totes maneres l'ambient que es respira a fora no és gens agradable... sembla que els turistes fem nosa aquí...i mes si et confonen amb israelita. Aquests rotllos fan una mica de fàstic...
Una visita que ens ha sorprès molt, ja que no esperàvem tant d'aquest lloc, és la "Tomba de Humanyu".
Un espai super tranquil envoltat de verd, i ideal per desconnectar una estona del caos de Delhi.
Aquí principalment hi ha enterrat el 2on emperador Mongol, però en les sales secundaries hi han altres tombes, a part d'això l'espai és molt agradable.
Abans de caure malalts hem tingut l'ocasió de conèixer una mica aquest lloc. Varanasi és possiblement un dels llocs mes pintorescs de l'Índia i part de l'encant resideix en passejar pels carrers i carrerons plens de vaques, baixar als ghats i observar la quotidianitat d'aquesta gent.
En la ciutat vella et trobes amb els diferents artesans, des dels que fan el formatge, als que tenyeixen la roba de colors...
Si t'apropes als ghats pots observar com resen, s'ensabonen o renten la roba, tot amb l'aigua del Ganges que per ells és sagrada. La pena es que ara amb el monso el riu a crescut molts metres i no pots accedir als ghats des de el passeig que voreja el riu.
El ghat Manikarika esta casi tot el dia en funcionament, aquí és on ells cremen als difunts. Es un batibull de gent i fum, entre els treballadors que carreguen la llenya amunt i avall, els que miren per mirar, els que resen al ganges, les famílies...
Cada nit fan la cerimònia "Ganga Aarti" al ghat Dasaswamedh. Una especia d'ofrenes i pregaries a la llum de les espelmes i acompanyades amb la musica tradicional. Molt pintoresc!
PD1: Finalment ja tenim feta la galeria del Nepal.
PD2: Amb aquest ordinador es impossible possar accents...
Després d'un llarg i pesat viatge per fi arribem a Varanasi. Aquesta ciutat es diu que és de les mes brutes del país i en directe hem de dir que si, que realment ho sembla.
La merda aflora pels carrers, i quan parlem de merda ho diem amb el sentit mes literal de la paraula. En aquesta ciutat hi conviuen tan persones, com vaques, búfals, cabres, monos i tots fan les seves necessitats al carrer... us podeu imaginar l'olor?
Doncs amb tot això ja us podeu imaginar quin és millor lloc per posar-se malalt. Ens hem passat tot un dia a l'habitació del hotel, i després de veure que les febres seguien pujant el seguro ha decidit enviar-nos cap a l'hospital.... Un hospital a la Índia? Aquesta és una d'aquelles coses que sempre has desitjat que no et passes a tu...
Arribem a l'hospital i ens espera un metge, suposo que això de rebre dos guiris amb assegurança pagada els hi obre els ulls... aixo que a l'entrada estava ple de gent tirada pel terra esperant ser atesa.
El primer que fan es prendrem la pressió, però per alguna raó que desconeixem decideixen atendrem a mi i passar olímpicament del David, que precisament era el que estava la nit anterior a 39,4???
Resulta que tinc la pressió pels terres, i com no, portem casi 12 hores amb febre, sense menjar i nomes bevent suero. Doncs se'ls-hi fot al cap que un suero intavenos m'anirà de perles, quina gracia!
La veritat es que estem ben xafats i pensem que no hem vindrà malament o sigui que acceptem... al cap d'una estona torna el metge i diu que hem de passar la nit, que volen fer algunes proves per determinar quin virus es.... sort que hem anat a parar a l'hospital turístic i les habitacions son privades amb aire i tele, millor que les del nostre hotel!!!
Tot i així no ens fa cap gracia estar allà, no ens visita cap metge mes durant l'estada, no hem donen cap medicament per tallar la diarrea, nomes volen fer proves i mes proves...
Per sort mentrestant passen les hores i els dos ja ens anem trobant millor.. serà l'estress d'aquest lloc, serà que no era tan greu com per ingressar-me...
Pel mati següent els hi diem que volem marxar... es posen farrucs i diuen que hem de passar una altre nit, que s'han de fer encara mes proves??? Proves de que??? Ara hem volen fer una ressonància... això si que no cola, per una diarrea... i els medicaments on son???
Els hi tornem a dir que hem de marxar amb l'excusa que tenim un vol i sembla que ho entenguin.
Per sortir de l'hospital ens ho posen difícil, primer ens porten la factura de tot i diuen que ho han de cobrar amb "cash", aquests si que la saben llarga. Però truquem al seguro i ho solucionem.
Aquí encara no ha acabat tot, no ens volen tornar el passaport i intuïm que ens volen demanar mes diners, hem sentit que entre ells parlen de 100 rupies mes... però no saben amb qui estan tractant, el David amb un moviment ràpid que ni Jackie Chang en els seus millors moments els hi pren el meu passaport i me'l dona. Ells es queden amb cara d'indi perdut (molt comuna aquí) i ens el reclamen sense cap excusa clara, fotem mitja volta i marxem, no se perquè ens sentim com uns fugitius que escapem de la presó.
PD: Els enganys a turistes aquí a l'Índia son l'ordre del dia i en el nostre cas l'engany va anar cap a l'asseguradora que els hi van clavar una factura de 300 eur quan no feia cap punyetera falta.
Tan a Agra com a Varanasi, fa anys els enganys anaven mes enllà i hi havien locals de menjar que intoxiquen als turistes per després cobrar dels seguros.
Ja ens anem despedin del Nepal, però abans hem volgut fer una parada a Lumbini ja que ens queda aprop de la frontera.
Aquest poble és un lloc molt important de peregrinació, es on diuen que va néixer Buda i per tan sempre venen carretades d'autobusos a visitar-lo.
A tocar del poble hi ha una recinte enorme amb temples budistes fets per els diferents països, Birmània, Corea, Xina, Vietnam... i també pots visitar les ruïnes del lloc exacte on va néixer.
Nosaltres hem passejat pel complex, però molts dels temples estan en remodelació i no estan especialment macos, realment aquest es un lloc per peregrins.
El poble en si nomes té un carrer i para de contar, és maco per la tranquil·litat que es respira i per veure la quotidianitat d'un poble nepali però 2 dies son suficients.
L'endemà camí cap a Varanasi, tornem a l'Índia.
L'avantatge de venir al Nepal a l'agost, és que no hi trobes casi gent, però la desavantatge es que plou molt, massa.
Sortir a fer un treking vol dir, caminar sota la pluja, enganxar més d'una sangonera i a sobre no tenir la recompensa de veure els meravellosos 8.000 que tens als morros.
Nosaltres tot hi estar uns temps a Pokhara no hem aconseguit veure les muntanyes i mira que l'habitació del hostal tenia finestres amb vistes, durant el monsó una massa de núvols tapa la visibilitat per complert :-P
Per sort l'últim dia a les 6h del matí vam poder intuir alguna punta, aquí teniu el testimoni. Són brutals!!!!
Amb la tranquil·litat d'aquest poble al cantó del llac i a mes, amb la comoditat d'un hostal com feia mesos que no teníem (a un preu irrisori), ha fet que ens quedéssim 6 dies fen un pànxing espaterrant.... bé, algunes coses hem fet:
Llogar una bici i perdre's pel voltant del llac, pujar a la Peace Pagoda i suar la gota gorda, anar a veure com juguen els nens al riu i riure amb ells...
Avui tocava apropar-se a la zona de Pashupatinath on hi han alguns dels temples hindús mes importants de Nepal i també on hi ha un dels crematoris mes actius de la vall de Kathmandu. En un canto del riu Bagmati, un afluent de Ganges, és on hi han els ghats crematoris, aquesta zona està exclusivament reservada a les famílies.
A l'altre banda del riu, les escalinates segueixen i les piles que hi han ja no son quadrades, sinó rodones i son nomes per fer ofrenes.
L'entorn és molt maco i l'ambient que es respira també, per aquesta gent la mort té un altre significat. Quan nosaltres hi érem alguns ghats estaven cremant, simultàniament els nens jugaven a tirar-se al riu i a nadar contracorrent, les dones baixaven a fer ofrenes, i altre gent aprofitava per ensabonar-se a fons, tot plegat amb una quotidianitat sorprenent.
A 20 minuts caminant d'aquí pots arribar-te a un altre poble, Boudha, on hi ha una de les stupes més grans del món i és un dels centres religiosos de Nepal on hi han mes exiliats Tibetans. Diuen que aquest lloc està plenament vinculat amb els Tibetans budistes de Lhasa.
Quan arribes amb el primer que et fixes es amb el tamany, realment impressiona, i quan puges a dalt, amb el blanc intens de l'stupa que casi et cega els ulls.
Una bona opció es aprofitar i dinar al terrat d'un dels nombrosos restaurant que hi han al voltant, et pots passar la tarda mirant els peregrins com van donant voltes a l'stupa (sempre cap a l'esquerra).
Dons si, com ja veieu ens hem apropat al Nepal i es que ens feia molta il·lusió conèixer aquest país, de moment nomes hem abandonat temporalment a l'Índia.
El canvi és substancial, el clima és mes fresc i es pot dormir sense ventilador!!! a més el monsó ja fa de les seves i quan plou ho fa amb ganes, de moment cada tarda cau un ruixat que inunda els carrers 2 pams!!
També hem de dir que, això està mes net que l'Índia i això que també és un país pobre.
La ciutat de Kathmandu no és molt atractiva, els carrers son estrets i plens de polseguera i el trafic de cotxes, cicloricksaws i autoricksaws en 2 direccions és caòtic. La zona turística de Thamel sembla Lloret de Mar, tot son bar musicals, restaurants i botigues de souvenirs. També pots trobar botigues de roba de muntanya de dubtosa qualitat.
Per no dir que no ho hem fet res, nosaltres hem visitat el durban square, una especia de casc antic i el monkey temple, però el millor es perdre's per la vall de Kathmandu visitant els diferents pobles.
PD: aquí hi ha un Paltuc amagat i a mes a la galeria de Cambodja n'hi ha un d'extraviat.A les 15h pugem al tren, estem animats, fem fots per la finestra, a les 21 sopem un entrepà, de 22 a 23h ens barallem amb els escarbats, a les 24h toca dormir, a la 1h de la nit els crits dels hindús vestits de color taronja ens desperten, a les 6h la llum ens fa aixecar, són les 10h del mati hem arribat a Rauxaul.
Un rickshaw ens apropa a la frontera, dubtem que allà algú ens posi el segell al passaport. Ens treuen cadires de plàstic per seure, omplim el formulari, ens posen el segell de sortida, ens diuen en veu baixa "one hundred rupies", fem orelles sordes, girem i marxem. Seguim 5 min més amb el rickshaw fins a l'altre frontera, entrem en una habitació, ens diuen que la visa val 40$, fem morros, truquem al consolat, paguem i callem.
Caminem sota un sol implacant, agafem un altre rickshaw, ens porta a l'estació de busos, pugem en una combi, 10 hores de viatge al seient de darrere ens esperen. Comprem una bossa de patates pel camí, ens maregem, les vomitem, no parem. Vuit hores mes tard l'eix de la transmissió es desprèn, parem en mig la muntanya, es fa fosc, no té solució.
Passen varis cotxes i furgonetes, no paren. Una hora i mitja mes tard un camió para, li paguem, 11 persones pugem dins la cabina, 2 al sostre. Canviem de camió, 1 hora més ficats dins d'una altre cabina menjant galetes. Arribem a Kathmandu, agafem un taxi, fem dos metres i s'espatlla, el conductor torna a fer el pont, no s'engega, baixem, pugem en un altre taxi, 10 min i ja som a Thamel, al barri on ens allotjarem, són les 22h de la nit, estem morts!!!
Ahir vam decidir visitar el famós Howard bridge, el pont més transitat del món, i de pas veure el mercat de les flors que hi queda aprop.
A Calcutta hi ha una línia de metro però no arriba a tot arreu, així que vam agafar un taxi. D'entrada ens es difícil entendre's amb el conductor del taxi, l'home no parla el mateix angles que nosaltres i per rematar-ho no sap llegir. Però res, amb l'ajuda final d'un tercer personatge ho vam aconseguir... o això ens va semblar...
Un cop vam baixar del cotxe ens trobem immersos dins d'un caos brutal, centenars de tios caminant amunt i avall carretejant paquets immensos a sobre els seus caps. El tràfic era caòtic i no sabíem on posar-nos, vam començar a caminar intentant orientar-nos perquè allà no veiem cap flor, però la cosa resultava impossible, així que vam decidim passejar per aquella zona, caminar pels diferents carrerons i veure on ens portava allò.
Quan ja portàvem una bona estona descobrim que allò es el Mercat del Metall, i que no hi havia ni una punyetera flor per allà!! Però cap problema l'estada no va estar malament el lloc tenia el seu què.
Finalment vam aconseguir arribar al Howard bridge i al mercat de les flors, uff!! Per cert, no valia un duro, acabava de ploure i el fang i la pudor es podien sentir des de dalt del pont!!
Després de volar 2 hores amb una low cost índia, arribem sants i estalvis a la capital cultural de l'índia. Sembla ven bé que hagem fet un salt en el temps. Els taxis recorden clarament el passat britànic que ha viscut el país, però ara amb una quants anys a sobre.
La circulació és un caos, està ple de taxis fent sonar el clàxon i de rickshaw portats per persones foten crits per demanar pas. Les poques voravies transitables o estan inundades de gent estirada a terra o d'improvisats llocs de menjar... no et queda mes remei que caminar pel mig del carrer, però amb molt d'ull de no ser atropellat (això no és com el sud est asiàtic, aquí van molt ràpid i no t'esquiven).
La pobresa és evident a cada cantonada, hi ha moltíssima gent descalça, inclosos el portadors de rickshaw, que a vegades els pots veure corrents per sobre de pedres.
Ens impressiona veure com la gent es dutxa, s'ensabona o carrega aigua a les bombes del carrer, per que no tenen aigua a casa o no tenen directament casa. Simplement ens dol veure tanta gent vivint al carrer amb un plàstic de sostre o ni això.
En algun barri concret la pudor del carrers és tant intensa, que a vegades es fa difícil passar-hi. Aquí no hi han bany públics i pots arribar a veure gent fent les seves necessitats en públic.
En el nostre barri els carrers estan plens de corbs que constantment sents cridar per sobre teu i de tant en tan baixen a arreplegar la porqueria que tira la gent. Ens fa mal veure tanta misèria i tanta precarietat.
Per altre banda també hem pogut tastar la curiositat innata que tenen els indis de quedar-se mirat fixament quan entres en el seu camp de visió.
Nosaltres hem aprofitat les ocasions per retratar-los i la veritat es que els hi encanta i tots s'hi posen bé, en algun cas ells també ens han demanat fer-se una foto amb nosaltres.
Entrades
Comentaris
