29 de jul. 2007

Granada. Ciutat Colonial

Fa uns dies que correm per Granada, la ciutat colonial mes ben conservada de Nicaragua. Aquí la cooperació estrangera es nota, nombroses façanes pintades i una nova avinguda peatonal amb terrasses a banda i banda, fan que no sembli que estiguis el segon país mes pobre de Centre Amèrica.




Nota: Cada dia a les 7h de la tarda, Union Fenosa decideix tallar el subministrament elèctric a mig país, hotels i restaurants continuen funcionant a les fosques i alguns amb generadors, els carrers es queden completament apagats i molts dels hospitals no tenen suficients recursos.
No hem aconseguit esbrinar encara el perquè de tot plegat, uns diuen que es per estalviar energia i equilibrar la quota anual que han contractat, altres creuen que es un mesura de pressió per les moltes cases que tenen punxada la llum... la veritat de moment no la sabem i aquí qui pateix cada dia es el poble com sempre.

25 de jul. 2007

Una altre anècdote d'autobusos!!

Tornant de les Peñitas, en el poble de Poneloya una parella baixa amb la excusa de que aquell no és el seu bus, però això no val per no pagar el bitllet, així que el cobrador, un noi d'uns 20 anys els segueix disposat a guanyar-se el sou.
Aquí no estan per tonteries, el paio es treu el collars d'or amb tots els sants i aixeca els punys rollo "Mike Tyson" l'altre també es prepara i tot seguit comença l'espectacle.


A dins de l'autobús l'expectació és al 100% la gent anima al cobrador, a baix la baralla comença, nosaltres asseguts a la primera fila estem una mica acollonits però tampoc deixem de treure el cap per la finestra, sembla que el nostre guanya les dues primeres garrotades han sigut de les fortes. Mentres, el conductor amb una calma impressionant baixa a veure que passa, es posa a parlar amb la noia del morós i ella li paga el bitllet.

Engeguem motors, el cobrador deixa de fotre garrotades i puja al bus, però l'altre no en té prou i agafa un pedrot de mes de 20 kilos, la gent comença a xisclar i a cridar "dale, dale, dale" al conductor (que vol dir que acceleri), però allò no tira anem a 20 k/h (la situació es del tot còmica). El xaval mentre, persegueix l'autobús amb el pedrot, però no pot amb ell li pesa massa i li cau, aleshores des de a dalt ens fotem a riure tots, però la cosa no acaba aquí, ell encara més emprenyat agafa pedres petites amb intenció d'apedregar-nos, tots a terra!!!

Desprès de tot, ens mirem entre uns i altres i riem. ufff! :-P

24 de jul. 2007

León i Las Peñitas

Ens hem aturat a León, una ciutat del nord de Nicaragua, bastant tranquil·la i aparentment més segura que Managua.
Aquí ens hi hem quedat uns dies per descansar ja que portàvem 4 dies amunt i avall fent kilòmetres amb autocars.
Des de Leon pots visitar les Peñitas, unes platges del oceà pacific, IMPRESSIONANTS!!! Nosaltres no hem deixat passar l'ocasió i ens hi hem acostat.
Banyar-s'hi es un altre cosa, les onades i les corrents son molt fortes, nomès per a surfistes.



Nosaltres a recollir petxines :)

22 de jul. 2007

Audio bus-missa

Ep, nois! Finalment hem pogut penjar l'audio.
El començament veureu que és una mica caòtic perquè se senten moltes veus, però cap a la meitat s'entén força millor.

21 de jul. 2007

De Trujilo a Tegua, una experiència divina

A les 4:45 del mati agafem l'autocar per fer el nostre primer trajecte de 10h, l'autocar encara que aparentment és millor que un chiken està bastant destartalat i la música sona a tota castanya. Arribem a la Ceiba i comença a pujar gent, l'autocar s'omple fins a dalt, aquí no hi cap ningú mes. Tot seguit quan arranquem, un tio s'aixeca i comença a explicar una experiència mística que ha tingut amb Déu, en principi nosaltres no li fotem gaire cas, son les 6:30 del mati estem clapats i no estem per predicadors. La cosa va agafant empenta, el paio es fot de peu al mig del passadís i comença a pujar al to de veu, resulta que no es un predicador, és un PROFETA!!

Nosaltres no entenem de que va l'historia, anem mig obrint el ulls, el tio comença beneir l'autocar, la companyia, el conductor, els usuaris i tot bitxo vivent, la cosa fa por i més quan insinua que no tindrem cap accident perquè Déu està amb ell i per tant ara amb nosaltres :-S
Mirem cap endarrere, tothom te els braços aixecats i cridan al·leluia, l'escena és una barreja de missa gospel i exorcisme a l'estil hollywood. Mentre "el profeta" va dient la seva els demès van predicant al seu rollo i en un moment allò es converteix en un bus-misa.

Al cap d'una estona la cosa canvia de rol, el motorista posa en marxa el cd i allò es converteix amb el revival dels 80, començen a sonar a tota castanya els Bonnie M, seguits dels Scorpions, la cosa promet!! Però no dura gaire al cap d'una estona passem als grans èxits populars, Perales, Julito Iglesias i companya.

Desprès de 10 hores, finalment arribem a Tegucigalpa, la capital d'Hondures. Una ciutat bastant gran, molt sorollosa i sense cap tipus d'encant, plena de Mcdonalds i Dunkin Donuts.




PD: Vem poguer grabar l'audio del tio predicant no sabem si el podrem penjar, però si el voleu sentir aviseu-nos que us l'enviem per mail!!

17 de jul. 2007

Trujillo. No som els primers

Efectivament no som el primers, Cristòfol Colom ja es va deixar caure per aquí cap el 1502. Nosaltres, seguin la nostre ruta per el mar del carib hem anat a parar a aquest tranquil poble.


Anècdote del dia: Avui quan veníem cap aquí amb el nostre super autocar a tota castanya, el conductor clava els frens, derrapem i quedem creuats en mig de la carretera, tot per rescatar una pedazo iguana mig morta, tots els ocupants de l'autocar ens hem quedat flipats!! encara no sabem si la volien per menjar o per vendre..... :-O

16 de jul. 2007

Utila - Bay Island

Ja fa mes d'una setmana que correm per Hondures, vam entrar per la frontera del Florido per anar a Copan i visitar les ruïnes, junt amb el Mauricio i la Annie una parella que vam conèixer de camí.
Hem passat per la ciutat de Tela, per visitar les fantàstiques platges del Parc Natural de Punta Sal, però no ens ha sigut possible. No hi havia prou gent per organitzar una sortida, i es que Tela potser avanç del huracà Mitch era un lloc especial, però ara es un lloc desolador i bastant destartalat, hotels mig reconstruïts, platges brutes, poca gent...

Be, ara si ja som a les Bay Island i hem pogut tastar les aigües càlides del Carib. Estem a Utila una de les illes de la costa Nort, mes petita que Roatan i per tan mes tranquila. Ens a sorprès l'ambient de la illa, aqui es parla angles amb una barreja d'accent caribeny, tot funciona un 50% mes lent, per desgracia l'anunci de Malibu, descriu perfectament el tarana Caribeny, " me estoy estressando.."


11 de jul. 2007

Transport local a Guate "chiken bus"

El autobusos a Guate són els típics autobusos grocs de transport escolar importats de EEUU i Canadà que quan ja son bastant vells els venen a centre Amèrica.
El nom de "chiken bus" ve donat per la gran quantitat d'animals domèstics que portaven els passatgers a dins, actualment els hi fan pujar a dalt amb l'equipatge.
A Guatemala la tradició fa que estiguin hiper decorats amb tot tipus de missatges de bona sort, barrejats amb benediccions de Déu, etc... parlant amb un dels conductors ni ell mateix recordava l'origen d'aquesta fixació de decorar els autobusos d'aquesta manera.


Pujar-hi es tot un repte, quan arribes a la terminal o fila d'autobusos hi ha un batibull de gent i crits, són els xofers de cada "chiken bus" que criden el seu destí (el servei d'informació es realment eficaç i casi pot ser més clar que el de l'estació de Sants).



L'horari depèn de quan el bus estigui ple, s'ha d'amortitzar el viatge. Els seients de 2 a cada cantó donen per molt, com a mínim s'hi asseuen 3 persones i si són nens de 4/5.
Un cop el bus ha arrencat el copilot segueix cridant el destí y "hay espacio" i tu mires enrere i no entens "dónde esta el espacio", quan la gent puja els hi diu "dónde hay 2 caben 3".
Si a dins ja es ple la gent puja a dalt amb l'equipatge, i que s'agafin a les curves!!!!

9 de jul. 2007

Roca volcànica i una mica de lava!! Hem pujat al Pacaya.

Aprofitant que hem passat un dies a Antigua, hem volgut pujar al Pacaya, el volcà de mes fàcil accés de la zona, però també el mes actiu aquest dies.
El paisatge es brutal, nosaltres hem tingut molta sort i hem vist lava (roques enceses). L'espectacle no està assegurat però segur que pots veure algun gringo fent l'inconscient a dalt del crater.

PD1: La pujada fins el peu del volcà són 2 hores, però si no tens ganes de caminar , per 50 quetzals pots agafar un taxi-cavall.

PD2: A petició d'alguns que s'han queixat, ara les fotos dels post es poden veure a mes resolució, nomes teniu que clickar a sobre.

Felicitats J.Borrull!!

En pocs o molts dies rebràs una fantàstica postal escrita a mà des de algun lloc de Centre Amèrica.
Passa'ns la teva adreça per e-mail a: anemdeviatge@gmail.com

7 de jul. 2007

Chichicastenango i en Paltruc

Cada dijous i cada diumenge sense falta tothom corra a muntar la seva parada al mercat de Chichicastenango. Omplen tota la plaça i també alguns dels carres pròxims, ningú vol perdre la oportunitat d'estar en aquest important mercat, tan pels venedors com pels visitants.
En Paltruc no s'ho va voler perdre i entre tanta parada casi el perdem de vista!! A veure si vosaltres ens el trobeu?



5 de jul. 2007

Poblets Llac Atitlan

Ja fa uns dies que estem descobrint alguns els poblets del voltant del llac, vam arribar a Panajachel per sortir corren el matí següent, la veritat es que "Pana", com aquí li diuen, és com un Lloret de Mar, ple de paradetes i restaurants tot molt enfocat al turista i sense cap encant aparent.
L'endemà vam marxar cap a San Pedro de La Laguna esperant trobar una mica més de tranquil·litat, aquí hi ha molta gent que hi ha anat de vacances i s'hi ha quedat a viure, italians, anglesos... D'entrada quan arribes t'atabalen els paios del moll que t'intenten vendre qualsevol cosa a qualsevol hora, un passeig a cavall, una sortida en kayak o habitacions d'hotel (quan ja en tens una), però al cap d'una estona pots assaborir la tranquil·litat, les vistes, i pots trobar racons on passar la tarda llegint o descansant en una hamaca...



El paisatge aquí és impressionant, el llac i els volcans amb les seves diferents hores del dia són brutals. Les muntanyes estan plens de plantacions de cafè, diuen que es molt maco veure, a l'època seca, els camps quan el gra es torna tot vermell.
Aquí si que hem pogut tastar un bon cafè, torrat del dia i molgut del moment! Normalment el cafè s'exporta cap a occident, però petites quantitats es queden a les botigues especialitzades del poble. Segons l'hora, per trobar-les només has de seguir l'aroma del cafè acabat de torrar que s'escampa pels carrers. Boníssim!!



Per últim, seguint la nostra búsqueda de pau i tranquil·litat hem anat a parar en un altre poble, San Marcos, just a l'altre costat del llac. Aquí ens hem passat de tranquil·litat, no hi ha res a fer en tot el dia, un cop has descobert els enrrabassats camins, o passejar pels voltant de llac amb compte de que no et fotin la càmera i els cuartos :-( , t'apuntes a un centre de meditació que n'hi ha un munt o et fas fer un massatge. Aquí la majoria de gent ve a fer cursos d'espanyol.
Ah! i ja me'n oblidava, també pots passar-te el dia fumant "matuja" tirat a l'hamaca. Aquí està plantada per tots costats i el consum sembla permès.




3 de jul. 2007

Arribada a Guatemala

Es tota una experiència travessar una frontera a centre Amèrica. Nosaltres la vam travessar a peu. Vam agafar una furgoneta per anar a Quetzaltenango. Primera parada a Ciudad Cuauhtémoc, frontera Mexicana, ens trobem amb una oficina amb 1 sol poli fen de secretari una mica despistat, després de mirar-se el passaport del dret i del revés el sella i llestos. Seguim 4 km més (tierra de nadie) amb la furgo, fins arribar a La Mesilla, allà ens diuen que baixem per canviar de "carro", suposem que la furgoneta mexicana no tenia el permís per circular a Guatemala. Agafem motxilles,i caminem uns 300 m entre mercadillos i carrerons guiats per el conductor (Fila). Arribem a una oficina petita i encara més cutre, frontera Guatemalteca, amb una decoració nadalenca, de fa vés a saber quan, i amb 4 polis (només 1 treballava, els altres miraven mentres bevien cocacola), ens agafen el passaport, revisen no sé què i llestos. Malgrat que estava plena a vessar de turistes, el tramit va bastant ràpid.
La furgoneta "d'enllaç" no ha arribat, ens esperem junts amb els de la furgo, un ex-revolucionari mexicà i el seu fill italià en mig de la frontera. L'espectacle esta garantitzat, hi ha un mercadillo horrorós amb roba de taiwan i venedors anunciant pel micro " brasieres, camisetas....", a més entre la multitud en sumen els canviadors de monedes i paios passejant-se amb pistoles a la cartutxera, que fan esgarrifar!! (suposem que són els jefes dels canviadors que els vigilen).
Al cap de 1h i mitja més tard arriba la furgo, es clar, a Guatemala tenen un altre concepte de l'horari.