30 de set. 2007

Puerto López, Montañita. Ruta del Sol?

Hem deixat les alçades per uns dies, per veure la costa equatoriana i recorre la coneguda ruta del sol. Qui vingui per aquí ha de saber que el nom no te res a veure amb la realitat, la meitat de l'any aquesta zona està coberta per una espessa boira i l'altre meitat es època de pluges.

Puerto López és un poble de pescadors molt tranquil, que entre juliol i principis d'octubre, atrau molt de turisme per els famosos tours de les balenes Jorobadas.Durant aquest mesos les balenes s'apropen a la costa per aparellar-se i els mascles s'exhibeixen fent salts espectaculars. Es important contractar una bona agència, aquestes han de dur 2 motors (1 de seguretat), radio i salvavides com a mínim. S'ha d'anar amb compte, el poble està ple de "enganchadores" que et venen la sortida mes econòmica però sense cap garantia de seguretat.




També hem visitat Montañita un poble paradís dels surfistes, on normalment tenen onades de 2 a 3 metres, infestat de garitos per a gringos i botigues de marques a 35$ la samarreta (tot un contrast per ser Equador). Al vespre més val que portis taps per les orelles, els bars pugen la música a tope i des de el llit mateix la pots sentir, la festa la tens assegurada fins les 4:30 del matí. Nosaltres ho podem constatar.

Cuenca, ciutat d'esglésies

Cuenca és una ciutat molt tranquila, el casc antic encara conserva el seu passat colonial amb carrers empedrats, cases baixes i atapeït d'esglésies. Per altre banda es respira un ambient de modernitat que fa que a estones oblidis estar a Equador, alguns racons poden recordar ciutats europees.
El 1999 la Unesco va declarar el centre històric Patrimoni Mundial i constantment es parla de quin casc antic es mes maco si el de Quito o el de Cuenca.

27 de set. 2007

Tren de Riobamba a Nariz del Diablo. Un pal

Ens hem plantat a Riobamba, situada a l'altiplà central, per agafar el tren que baixa fins a Sibambe, un antic tram de vies anomenat Nariz del Diablo i després tornar enrere fins Alausí, on agafarem un bus fins a Cuenca.
El trajecte és famosament conegut a Equador perquè et deixàvem pujar al sostre del tren i així podies disfrutar del paisatge, però recentment ho han prohibit.

El viatge no ha sigut el que esperavem, en comptes de fer-lo en 4 h hem tardat 10 h. Només en sortir el tren ha hagut de parar-se en sec per culpa d'una esllavissada, es veu que ha passat la nit anterior però ningú no ha vingut a arreglar-ho, per sort del tren han baixat un regiment de gent local que ja venien preparats amb pics i martells, i s'han posat a picar a força de braç per partir el rocot. N'hem tingut per una hora llarga i la gent a aprofitat per prendre el sol, menetre les venedores de tamales i empanades corrien per allà fent el negoci del segle (elles ja ho sabien).
Amb tot això el dia s'ha posat núvol i les vistes ja no són el que eren, desprès el tren a parat uns 30 min a Alausí perquè la gent faci les seves compres turístiques!!


Quan hem començat el descens per la Nariz del Diablo, ha sigut el millor, hem tingut 5 descarrilaments, no patiu, es ben normal que passi, per això el tren ja va molt lent. L'estat de les vies és lamentable, els travessers són troncs mig podrits i esclar amb el pes del tren es separen els rails. Encarrilar el tren es tot un espectacle, menys quan ja ho has vist fer 2 cops, però els ferroviaris ja ho tenen per la mà, el més interessant potser es veure com una mica d'enciam fa que tot vagi millor.

Ah! quan arribes al final del recorregut el tren para i t'has de mirar una muntanyeta on diuen has de trobar el nas del Diable, nosaltres sense ganes de fer l'esforç hem fet la foto perquè ens el busqueu vosaltres.
Amb tot això ja eren les tantes i encara ens quedaven les 4 h cap a Cuenca. Hem arribat a les 10 h de nit i estem petats.

24 de set. 2007

Baños i Pailón del Diablo

Baños es una de les ciutats més turístiques d'Equador, tan per la gent d'aquí com per els de fora. Està situada en una petita vall envoltada de grans muntanyes, entre elles el volcà Tungurahua que es manté bastant actiu, constantment emet núvols de cendre que es poden obervar des d'un mirador.

Baños es va fer famosa per les diferents piscines d'aigües termals que hi han a la mateixa ciutat i als voltants, algunes només d'aigua feda i altres amb aigua calenta escalfada per el mateix volcà a uns 48º, es un plaer fer un banyet després d'uns dies de caminada amb motxilles a les esquenes.



Però el que fa que realment vinguin fins aquí els turistes es poder baixar amb bicicleta fins a Puyo 68 Km o Rio Verde 18 Km, el que anomenen La Ruta de les Cascades.
El camí recorre la panamericana amb vistes al gran cañon del riu Pastaza i cada 5 Km aproximadament et trobes una cascada, on depenent del lloc hi ha instalada una tarabita (telefèric rudimentari) per poder veure la cascada des de d'alt, després d'arrossegar una mica el David hi vam poder pujar i l'experiència va ser genial, adrenalina pura!!

La cascada més espectacular i més coneguda d'Equador es indubtablement el famós Pailón del Diablo. Un cop arribes a Rio Verde es caminen 15 m muntanya abaix, pagues l'entrada de rigor i ja hi ets. Hi ha una especia de mirador que et permet observar el salt d'aigua que cau en un gorg bastant tancat, el soroll de la caiguda és bestial i per no dir que les esquitxades i el polsim d'aigua que crea la cascada fa que sembli que està plovent constantment.
Si vols tenir una perspectiva més global de lloc pots travessar un pont bastant fet pols, on només poden passar 5 persones alhora, i des de l'altre cantó observar tot el Pailón.
Nota: aquí fan unes truites de riu per 3,50 $ boníssimes !!!

19 de set. 2007

Ruta Quilotoa, 3 dies per les alçades

Després de la LLuna vam passar per Quito altre cop per poder agafar el bus cap a Latacunga, punt d'inici per començar la Ruta Quilotoa.
La ruta consisteix en recórrer els diferents poblats indígenes situats entre 2.800 i 3.800 m d'alçada, enmig de valls impressionants.

Els transports són bastant escassos, precaris i a més sovint canvien els horaris, és millor anar preguntant i passar una mica de la guia. Els camins estan en molt mal estat, plens de forats, sense cap tipus de barana i a més són estrets, per poder pujar a les corves el bus s'ha de parar i fer mil maniobres i si es troben 2 busos de cara un a de recular, i bastant de tros! Mes val no mirar per on trepitja el bus, la distància entre la roda i la caiguda lliure són pràcticament inexistents.

Un dels transports que hem agafat ha sigut la camioneta de llet, que passa cada matí recollint i venen llet, hem arribat a ser 20 persones, unes 6 motxilles grans, 8 bombones de gas buides, i es clar els 2 bidons, de 500 l cada un, de llet!! allò semblava un tetris!!
Els paisatges són una passada i compensen en gran part els transports, la carretera ressegueix la muntanya fent ziga-zagues descobrint la vall des de d'alt.

En la nostra ruta hem visitat Pujilí, conegut pel mercat dels diumenges, després Zumbahua, sense gaire encant, ens vam trobar amb una festa de casament que va durar tot el dia i part de la nit, on tot el poble anava hiper begut, el problema va ser quan volíem anar a dormir i els 2 grups de música que tocaven alhora no acabaven mai!!

Quilotoa, és una comunitat indígena 100% i potser un dels poblats on val més la pena allotjar-se, nosaltres no ho sabíem i vam dormir en el d'abans, un pal! està situat a tocar de la Laguna Quilotoa, el millor de la ruta sense dubte, pots caminar per el cràter i les vistes són, altre cop, IMPRESSIONANTS amb majúscules!!


Chugchilán ve després, un altre poble sense grans encants, però amb un hostal de primera, Mama Hilda ens va cuinar un sopar deliciós, a Sigchos vam fer una parada de 4 hores per esperar el següent autobús i 4 hores més tard altre cop a Latacunga.

15 de set. 2007

Perduts a la Lluna

En mitg de les muntanyes, situat als altiplans andins en un paratge privilegiat, es troba La Lluna, un hostal portat amb molt de mimo per la Tamara i en Kevin.
El bar amb llar de foc, la bona selecció de pelis de dvd's, els fantàstics esmorzars amb vistes a les muntanyes, i l'entranyable companyia de 5 grans gossos han fet que passessin 4 dies sense donar-nos compte. La veritat, tot s'ha de dir, el tercer dia vam canviar el dormitori per una habitació privada amb llar de foc, i és que feia força fresca!!


Des de aquí mateix hi han moltes sortides a peu, en Kevin confecciona uns mapes fets a mà amb les rutes dels voltants, sòn de gran ajuda per si es vol conèixer la zona. Arribar fins la Laguna Mojanda caminant et porta unes 3 hores llargues, nosaltres a mitg camí, per sort, ens vam trobar una camioneta amb en Paul i l'Evans, dos nois de Quito que pujàvem a acampar, i ens hi vam apuntar. A dalt hi feia un fred que pelava, però les vistes valien molt la pena!!


12 de set. 2007

Otavalo, súper mercat de dissabtes

Otavalo, a 2 hores amb bus de Quito es famosament coneguda per el seu mercat de dissabtes, on els indígenes dels pobles dels voltants baixen a vendre el seus productes, majoritàriament enfocat als turistes però també hi ha la part d'aliments per els locals.


Vam enganxar la visita del Rafael Correa, president d'Equador i tot el poble estava revolucionat per poder conèixe'l, (com es nota que venen eleccions).


Ens hi hem estat uns 3 dies ja que per aquí hi han força rutes a fer, nosaltres hem visitat la Cascada de Peguche, lloc on van a passar el diumenge les famílies, a fer pícnics i remullar-se a l'aigua gelada (rotllo fonts dels Llobregat), també ens hem acostat a la Laguna de Cuicocha, formada a partir d'un cràter volcànic enfonsat amb dos illes dins que van emergir d'erupcions posteriors. El lloc també es bastant turístic ja que has de pagar una especia d'entrada per poder accedir amb la furgoneta.


10 de set. 2007

Hola Sud Amèrica!!

Ara ens trobem a Quito Equador, hem deixat les platgetes, els cocoters, i la caloreta per passar als altiplans de Sud Amèrica, les terres àrides i el fred!!!

Quito, situat entre volcans a 2850 m d'alçada, es nombrada el 1978 Patrimoni Mundial per la UNESCO gràcies a la riquesa artística que guarden els seus temples, per aquest motiu també es coneguda com "La Florència d'Amèrica".
Cal visitar el Casc Antic atabalat de gent i circulació densa, ple d'edificis colonials i esglésies, és genial per assaborir l'ambient indígena de la zona.


Tota la ciutat està comunicada amb un TroleBus, un híbrid entre bus i tramvia, sense contaminar. Amb 10 minuts et plantes a la part nova Marical Sucre, on l'ambient canvia radicalment, tot són bars de moda tipus "lounge", discoteques, restaurants de tot tipus amb decoracions extravagants, parets de vidre... i ple de ciber-cafés amb música disco a tope.
Al cap vespre els carrers s'omplen d'estudiants que venen de festa o més ben dit a muntar el botellón.

PD: no deixeu de donar un cop d'ull a la galeria de Panamà, ja és aqui!!!

9 de set. 2007

Ciutat de Panamà

Com deia un taxista que vam conèixer, la ciutat està dividida en tres parts molt diferents. El casc antic, on fins fa poc no podies ni acostar-te si no volies sortir escaldat, actualment s'estan reformant tots els edificis colonials i restaurants i botigues de moda no paren d'aparèixer com bolets. Ara, és un lloc molt tranquil i agradable per passejar i perdre't pels carrerons.


Per altra banda tenim la ciutat nova davant del mar, una espècie de nou Miami on no paren de construir gratacels espectaculars. La majoria son apartaments de luxe i macro centres comercial enfocats a la població nord americana, a més Panamà està plegat de bancs lliures d'impostos, cosa que fa que encara sigui més atractiu comprar un apartament aquí.

En definitiva Ciutat de Panamà no te gaires encants, com totes les capitals de centre Amèrica el caos circulatori, la pol·lució, el soroll, els crits, i la brutícia ocupen la major part de la ciutat.


5 de set. 2007

El Canal de Panamà

Per fi hem pogut visitar el Canal!!! Ho vam provar abans d'ahir però va resultar ser la inauguració de les obres d'ampliació, i es clar, estaven tots els polítics fent el numeret i no el deixaven visitar.
La zona del canal que es visita aprop de la ciutat de Panamà són les "Escluses de Miraflores" a 30 minuts del centre amb autobús. Un cop allà el primer es pagar 8 $ per barba, però si tens cara d'estudiant com nosaltres, només 5$ la visita, museu i vídeo corporatiu.


Quan vam arribar just estava entrant un vaixell "enorme" que només passava a 60 cm dels laterals del canal. Veure-ho és impressionant, el condueixen algo semblant a 6 maquines de tren que tiren d'ell a través d'uns cables d'acer, que a més controlen que no se'n vagi de cantó i que no doni cap cop. Un cop el tenen situat tanquen les comportes i omplen el canal. El sistema és ben senzill, es deixa entrar, per gravetat, un quantitat desmesurada d'aigua (uns 100 milions de litres) del llac Miraflores, aleshores el vaixell s'anivella amb el llac i pot creuar fins arribar a les següents escluses i així successivament fins travessar els 80 km que separen els dos oceans.

Cada cop que es fa aquest procés tota l'aigua dolça que es fa servir per omplir les diferents escluses es llença al mar sense contemplació, a Panamà presumeixen de tenir molta aigua a les muntanyes, per algun dia pot ser que s'acabi. Per sort el nou canal d'ampliació que es vol construir no llença l'aigua, anirà previst amb un sistema de bombeig per recuperar-la.


PD: Per els mes curiosos aqui teniu el link on podeu mirar en temps real el canal. http://www.pancanal.com/esp/photo/camara.html

2 de set. 2007

El paradís a Bocas del Toro

Ja portem 5 dies a Illa Colón, aquí es respira un ambient caribeny diferent a Costa Rica, no està permès anar pel carrer sense samarreta, amb begudes alcohòliques i res de fumar marihuana, es nota que aquí els americans hi tenen molta pasta posada.
Aquí tot està en venda, les agencies immobiliàries ofereixen de tot, des de illes particulars fins a grans finques en mig de la selva, i tot a uns preus bastant econòmics si els compares amb Barcelona!!! Un illot per a tu sol només 60.000 $, si no trobes casa a barna ja ho saps :-p



Després de visitar diferent llocs del carib, aquí hem trobat una de les millors platges amb aigües calmades de color turquesa, Bocas del Drago. Una zona de costa totalment deshabitada plena de plantacions de cocoters i tot és d'un sol propietari que no ho vol vendre, olé!

Amb tant de cocoter, el David no va poder resistir de fer una mica de Robinson Crusoe, va collir el seu primer coco i després de lluitar una mica el va obrir, cosa no tant fàcil. El jugo de pipa, com li diuen aquí, es boníssim, dolç i molt refrescant.