Les totoras de Huanchaco

Originalment era un poblet de pescadors però actualment es un lloc bastant turístic, on la gent ve a visitar les barques de totora que encara alguns pescadors les fan servir per la pesca tradicional.
El poble te una gran platja on els únics que s'hi fiquen son els surfers, ara aquí els dies son boirosos i amb poques estones de sol.
Ja que ets aquí es recomanable anar a dinar peix fresc en algun dels restaurants que es troben al "passeig marítim" cebiche, chicharrones mixtos o arròs de marisc, bó i barat!

Trujillo i les seves ruïnes: Chan chan, Huaca la Luna i Huaca del Sol

Avanç però hem passat per Chiclayo, que ens ha deixat molt mal regust de boca, un taxista ens va estafar i enganyar i a més ens ha desaparegut la guia. L'únic bo ha sigut la visita al Museu del Senyor de Sipán a Lambayeque, molt i molt xulo.

Un cop a Trujillo, en plena Festa de la Primavera, ens hem trobat la ciutat a tope de gent i per trobar allotjament les hem passat canutes. :-(

Pels voltants hi han forces restes arqueològiques, Chan Chan creada el 1300 dc aprox. per la cultura Chimu, és la ciutat d'adobe (barreja de fang amb petxines, pedretes o palla) mes gran del món, amb una extensió de 20 Km2, amb un total de 9 centres cerimonials, dels quals només se'n pot visitar un.
S'ha de fer una mica d'esforç per poder imaginar quin aspecte tenia la ciutat en el seu dia, ja que s'ha deteriorat molt amb les últimes pluges que van caure del Niño. Igualment es de tot impressionant perdre's per els laberíntics passadissos fets d'adobe.


Huaca la Luna i Huaca del Sol son dos restes arqueològiques, a pocs minuts amb combi des de Trujillo. Aquestes es calcula que son 700 anys mes antigues que les de Chan Chan, però s'han conservat una mica millor.
La cultura Moche, a diferència dels Chimu, anava reconstruint els seus temples un a sobre l'altre, quedant tapat de maons d'adobe l'anterior i creant així una forma de piràmide invertida al cap dels segles. Per això part dels murals i relleus han quedat preservats de l'erosió del vent i les pluges i ara encara es poden veure els colors que tenien en aquella època.

Chachapoyas i les ruïnes de Kuelap

Chachapoyas està situada a les muntanyes a 2335 m, com totes les ciutats colonials te la seva plaça d'armes amb el seu casc històric, fora d'aquí són cases baixes i carrers plens de pols.

Des d'aquí hem visitat les ruïnes de Kuelap, una ciutat fortificada de la cultura dels Chachapoyas. La ciutat està protegida amb una muralla de 700 m de llarg per 20 d'alçada en alguns casos, es diu que es van utilitzar més pedres que a la gran piràmide d'Egipte!!

A l'interior s'han compatibilitzat més de 400 recintes circulars, que feien de cases o tallers. Es creu que les construïen amb aquesta forma per aguantar els possibles terratrèmols. Val la pena venir fins aquí ja que hi ha poc turisme i pots visitar-ho pràcticament sol.

PD: Qui s'ho ha passat millor ha sigut en Paltruc, que jugava a fet i amagar entre les pedres. A veure qui ens el troba.

D'Equador a Perú per la Balsa. Això són carreteres?

Des de Vilcabamba la frontera més propera amb Perú és La Balsa, una frontera petita i molt poc transitada ubicada al nord de Perú. El nostre destí és arribar a Chachapoyas capital del departament de l'Amazones, és una de les zones menys conegudes de Perú i curiosament on hi han molts atractius turístics per visitar, cascades, ruïnes...
Arribar fins aquí no ha sigut fàcil, hem tardat 2 dies ben bons, els transports són molt precaris i escassos ja que les carreteres es troben bastant aïllades a les muntanyes.

Aquí van aquests 2 dies: a les 6:45 sortim de Vicabamba amb destí Zumba, un poblet on farem canvi de bus, el trajecte dura 5'30 h però anem bastant còmodes ja que estem pràcticament sols al bus. Un cop arribats a destí tenim 3 hores mortes fins que no arribi el pròxim transport, aquest cop una camioneta descoberta que ens portarà fins a la frontera de La Balsa.

El trajecte dura 1'30 h però a nosaltres ens sembla molt més, el camí està fatal ple de forats i pedres que ens fan aixecar el cul un pam del seient, per sort les vistes ens distreuen d'aquesta tortura.

Quatre cases mal posades a banda i banda d'un pont formen la frontera, som els únics turistes i la resta de gent del bus desapareixen quan arribem, estem casi sols a terra de ningú. Passem el pont i ens afanyem a fer els tràmits de rigor a l'oficina d'immigració.

Tot seguit pugem a un taxi, l'únic vehicle a la vista, en poca estona ja som 9 dins del cotxe (set adults, un nen i un bebe), 3 hores de viatge ens esperen.

Per fi arribem a St. Ignacio a les 19 h de la tarda, després de 12 hores de viatge, fem nit i mengem una mica, l'únic àpat calent del dia, estem rebentats!!! Al matí següent ens llevem ben d'hora, el primer transport que agafem es una combi que ens porta a Jaen 1'30 h, arribem a ser 19 persones!!! Durant el viatge ens para un poli i li canta la canya al conductor perquè sobrepassàvem el límit de passatgers, però res, després d'una bona bronca seguim com si res.

Arribem a Jaen, allà esperem duran 1 h perquè s'ompli una altre combi (fins que no van al tope no surten), però no hi ha manera, decidim agafar un taxi que amb 5 persones ja surt, 1 horeta més de viatge.

Un cop a Bahua Grande canviem de taxi i de companys de viatge per ja anar directe a Chachapoyas però al cap de 2 h ens parem en mitg de la carretera davant d'una fila de cotxes i camions, resulta que la carretera d'accés està en obres i durant el dia la tenen tancada, només obren de 19 h de la tarda a 21 h de la nit i 2 hores més pel mati, són les tres de la tarda i ens queden 5 hores per no fer res.

A les 19 h ja donen pas, primer els camions i desprès els turismes, això sembla una cursa els cotxes, tots van a tope per una camí de pols i pedres i s'intenten adelantar uns als altres recuperant el temps perdut, a la tercera curva ja estem parats, dos autocars s'han trobar de cara en un tros on només passa un, això ens passa uns quants cops durant el trajecte i com que aquí son tan tossuts ni uns ni altres volen fer marxa enrere, es vergonyós. Al cap de 2 hores aconseguim fer un trajecte d'1 h i per fi arribem a Chahapoyas cansats i morts de gana, uffff!!

Vilcabamba, massa tranquil·litat?

Després de creuar mig país hem arribat a Vilcabamba, el nostre últim destí a Equador. Li diuen la vall de la longevitat perquè alguns dels habitants han viscut fins als 100 anys. El secret radica en la tranquil·litat que es respira per tota aquesta zona.
Arran d'aquesta fama es va posar de moda fa uns anys que els hotels oferissin massatges i altres teràpies naturals, degut aquesta gran oferta tenen els preus més competitius del país.


Molts dels hostals es troben a les afores on encara s'hi troba més calma, nosaltres hem trobat una cabana de fang hiper rústica on l'aire passava per tot arreu, situada dins la mateixa reserva natural Rumi Wilco. Com que ens trobem en temporada baixa hem estat completament sols en mig de les muntanyes i per les nits tot resultava ser una mica tètric, els sorolls dels animals, la visita nocturna d'un cavall blanc, escorpins corrent per l'habitació...


PD: Atenció, atenció!! ja tenim llesta la Galeria d'Equador II