Cuenca és una ciutat molt tranquila, el casc antic encara conserva el seu passat colonial amb carrers empedrats, cases baixes i atapeït d'esglésies. Per altre banda es respira un ambient de modernitat que fa que a estones oblidis estar a Equador, alguns racons poden recordar ciutats europees.
El 1999 la Unesco va declarar el centre històric Patrimoni Mundial i constantment es parla de quin casc antic es mes maco si el de Quito o el de Cuenca.
Ens hem plantat a Riobamba, situada a l'altiplà central, per agafar el tren que baixa fins a Sibambe, un antic tram de vies anomenat Nariz del Diablo i després tornar enrere fins Alausí, on agafarem un bus fins a Cuenca.
El trajecte és famosament conegut a Equador perquè et deixàvem pujar al sostre del tren i així podies disfrutar del paisatge, però recentment ho han prohibit.
El viatge no ha sigut el que esperavem, en comptes de fer-lo en 4 h hem tardat 10 h. Només en sortir el tren ha hagut de parar-se en sec per culpa d'una esllavissada, es veu que ha passat la nit anterior però ningú no ha vingut a arreglar-ho, per sort del tren han baixat un regiment de gent local que ja venien preparats amb pics i martells, i s'han posat a picar a força de braç per partir el rocot. N'hem tingut per una hora llarga i la gent a aprofitat per prendre el sol, menetre les venedores de tamales i empanades corrien per allà fent el negoci del segle (elles ja ho sabien).
Amb tot això el dia s'ha posat núvol i les vistes ja no són el que eren, desprès el tren a parat uns 30 min a Alausí perquè la gent faci les seves compres turístiques!!
Quan hem començat el descens per la Nariz del Diablo, ha sigut el millor, hem tingut 5 descarrilaments, no patiu, es ben normal que passi, per això el tren ja va molt lent. L'estat de les vies és lamentable, els travessers són troncs mig podrits i esclar amb el pes del tren es separen els rails. Encarrilar el tren es tot un espectacle, menys quan ja ho has vist fer 2 cops, però els ferroviaris ja ho tenen per la mà, el més interessant potser es veure com una mica d'enciam fa que tot vagi millor.
Ah! quan arribes al final del recorregut el tren para i t'has de mirar una muntanyeta on diuen has de trobar el nas del Diable, nosaltres sense ganes de fer l'esforç hem fet la foto perquè ens el busqueu vosaltres.
Amb tot això ja eren les tantes i encara ens quedaven les 4 h cap a Cuenca. Hem arribat a les 10 h de nit i estem petats.
Baños es una de les ciutats més turístiques d'Equador, tan per la gent d'aquí com per els de fora. Està situada en una petita vall envoltada de grans muntanyes, entre elles el volcà Tungurahua que es manté bastant actiu, constantment emet núvols de cendre que es poden obervar des d'un mirador.
Baños es va fer famosa per les diferents piscines d'aigües termals que hi han a la mateixa ciutat i als voltants, algunes només d'aigua feda i altres amb aigua calenta escalfada per el mateix volcà a uns 48º, es un plaer fer un banyet després d'uns dies de caminada amb motxilles a les esquenes.
Però el que fa que realment vinguin fins aquí els turistes es poder baixar amb bicicleta fins a Puyo 68 Km o Rio Verde 18 Km, el que anomenen La Ruta de les Cascades.
El camí recorre la panamericana amb vistes al gran cañon del riu Pastaza i cada 5 Km aproximadament et trobes una cascada, on depenent del lloc hi ha instalada una tarabita (telefèric rudimentari) per poder veure la cascada des de d'alt, després d'arrossegar una mica el David hi vam poder pujar i l'experiència va ser genial, adrenalina pura!!
La cascada més espectacular i més coneguda d'Equador es indubtablement el famós Pailón del Diablo. Un cop arribes a Rio Verde es caminen 15 m muntanya abaix, pagues l'entrada de rigor i ja hi ets. Hi ha una especia de mirador que et permet observar el salt d'aigua que cau en un gorg bastant tancat, el soroll de la caiguda és bestial i per no dir que les esquitxades i el polsim d'aigua que crea la cascada fa que sembli que està plovent constantment.
Si vols tenir una perspectiva més global de lloc pots travessar un pont bastant fet pols, on només poden passar 5 persones alhora, i des de l'altre cantó observar tot el Pailón.
Nota: aquí fan unes truites de riu per 3,50 $ boníssimes !!!
Després de la LLuna vam passar per Quito altre cop per poder agafar el bus cap a Latacunga, punt d'inici per començar la Ruta Quilotoa.
La ruta consisteix en recórrer els diferents poblats indígenes situats entre 2.800 i 3.800 m d'alçada, enmig de valls impressionants.
Els transports són bastant escassos, precaris i a més sovint canvien els horaris, és millor anar preguntant i passar una mica de la guia. Els camins estan en molt mal estat, plens de forats, sense cap tipus de barana i a més són estrets, per poder pujar a les corves el bus s'ha de parar i fer mil maniobres i si es troben 2 busos de cara un a de recular, i bastant de tros! Mes val no mirar per on trepitja el bus, la distància entre la roda i la caiguda lliure són pràcticament inexistents.
Un dels transports que hem agafat ha sigut la camioneta de llet, que passa cada matí recollint i venen llet, hem arribat a ser 20 persones, unes 6 motxilles grans, 8 bombones de gas buides, i es clar els 2 bidons, de 500 l cada un, de llet!! allò semblava un tetris!!
Els paisatges són una passada i compensen en gran part els transports, la carretera ressegueix la muntanya fent ziga-zagues descobrint la vall des de d'alt.
En la nostra ruta hem visitat Pujilí, conegut pel mercat dels diumenges, després Zumbahua, sense gaire encant, ens vam trobar amb una festa de casament que va durar tot el dia i part de la nit, on tot el poble anava hiper begut, el problema va ser quan volíem anar a dormir i els 2 grups de música que tocaven alhora no acabaven mai!!
Quilotoa, és una comunitat indígena 100% i potser un dels poblats on val més la pena allotjar-se, nosaltres no ho sabíem i vam dormir en el d'abans, un pal! està situat a tocar de la Laguna Quilotoa, el millor de la ruta sense dubte, pots caminar per el cràter i les vistes són, altre cop, IMPRESSIONANTS amb majúscules!!
Chugchilán ve després, un altre poble sense grans encants, però amb un hostal de primera, Mama Hilda ens va cuinar un sopar deliciós, a Sigchos vam fer una parada de 4 hores per esperar el següent autobús i 4 hores més tard altre cop a Latacunga.
Des de aquí mateix hi han moltes sortides a peu, en Kevin confecciona uns mapes fets a mà amb les rutes dels voltants, sòn de gran ajuda per si es vol conèixer la zona. Arribar fins la Laguna Mojanda caminant et porta unes 3 hores llargues, nosaltres a mitg camí, per sort, ens vam trobar una camioneta amb en Paul i l'Evans, dos nois de Quito que pujàvem a acampar, i ens hi vam apuntar. A dalt hi feia un fred que pelava, però les vistes valien molt la pena!!
Entrades
Comentaris
