29 d’oct. 2007

Primera parada a Bolívia, Illa del Sol

Ens acomiadem del Perú sense haver visitat ni Machu Picchu, ni les ruïnes incas dels voltants de Cusco. Fa uns anys ja ho havíem visitat i vist els preus que demanen per el Boleto Turistico 20 $ p/p , el tren i l'entrada al Temple de Machu Picchu, hem decidit que ens quedem amb el record i així no buidem tan la butxaca.
Hem fet nit a Puno per saltar a Bolívia i fer la primera parada a la Illa del Sol situada dins el llac Titicaca.

Al arribar has de pujar les escales del Inca amb una pendent de la hòstia, nosaltres vam ser una mica burros i no vam pensar en deixar els motxillots en un hotel de Copacabana i anar mes lleugers de pes. Total que la pujada amb els 15 Kg a l'esquena a 4000 m d'alçada es fa suar o millor dit esbufegar.


Un cop arribats a d'alt al poble, que esta construït en una pendent ens plantem en el primer hostal a la vista, i es que aquí tots tenen unes vistes al.lucinants i uns preus també.
Les fotos parlen per si soles, aquí es ve a descansar, a observar la posta de sol i si vols pots travessar la illa caminant.

27 d’oct. 2007

Una postal feta ciutat = Cusco

Sense cap mena de dubte Cusco es una ciutat molt maca, te una amplia plaça d'armes amb 2 imponents catedrals, carrers i carrerons mal empedrats que pugen, baixen i es creuen, també el famós carrer "Triunfo" que encara conserva les parets inques de l'època i sempre pots mirar cap amunt i veure un cel d'un color blau intens.


Desafortunada-ment cada cop Cusco atrau a més turistes, nosaltres que la vam conèixer fa 3 anys, ara hem vist un canvi important, allà on hi havien cases o tallers, ara hi han restaurantets de moda tipus born o hostals hiper monos amb preus europeus. Tot i així pots gaudir de la ciutat passejant pel barri de San Blas, la millor hora es de 6 a 8h del matí.



26 d’oct. 2007

De camí cap a Andahuaylas. Qui descarrega el camió?

Desde Ayacuho fins a Cuzco hi han unes 24 hores d'autobús "guerrero", així és com li diuen aquí, per camins de muntanya sense asfaltar. Per no fer-les del tirón hem decidit fer una parada al poble de Andahuaylas, que està a la meitat de la ruta. Així que cap a les 6:30 del matí agafem el "guerrero" disposats a fer un viatge de 10 horetes, el trajecte es una mica pesat per la precarietat de la carretera però hi ha bones vistes que ens alegren el dia.

A mig camí ens trobem sense poder avançar i es que un camió carregat de troncs a perdut el remolc i està parat des de les 9 del matí, sense poder fer res.
En principi la cosa no fa gaire gracia ja que per aquí no hi han ni grues, ni Racc, ni res de res, així que no hi han gaires sortides, si no el traiem nosaltres haurem de fer nit aquí.
Tots ens posem mans a l'obra, s'ha de descarregar part del remolc, els troncs són enormes i pesen una barbaritat.


Per fi quan tenim ja mig remolc buit, amb l'ajuda de dos gats hidràulics deixats per altres camions, els més veterans, es posen a aixecar el remolc a l'alçada del cos del camió per poder-lo enganxar altre cop, tot un repte veient la precarietat de la situació.
Al cap de 3 hores ja podem reprendre el nostre llarg viatge que encara li queden unes 4 hores més.

A Andahuaylas, encara que sembli que no hi ha molt per veure, es mentira, hem pogut visitar la laguna Pacucha a 30 min del poble i les ruïnes de Sondor, que tenen unes vistes i uns cels increïbles, a més a Pacucha poble pots dinar peix fresc del llac a restaurantets portats per locals.

23 d’oct. 2007

Ayacucho, que vol dir Racó de Morts

Finalment hem descartat visitar la zona de Ica, ja que encara no està molt estable després del terratrèmol d'aquest estiu, així que aquesta vegada també ens quedem sense veure les illes Ballestas. Hem agafat una ruta per l'interior del país, per la serralada central del Andes. La primera parada a sigut la tranquil·la ciutat de Ayacucho, tristament coneguda per els combats entre el grup Sendero Luminoso i el exèrcit peruà a la dècada dels 80. Entre els dos es van carregar la mitat de la població.

De camí cap al petit poble veí de Quinua hem visitat les ruïnes de Wari. Les construccions estan formades per pedres i fang, per desgracia no estan gens ven conservades, però les vistes de les valls son molt guapes.
Quan arribes al poble de Quinua, el que et crida mes la atenció son les esglésies en miniatura que hi han a sobre de les taulades de les cases, totes molt currades i amb mil detalls. Desprès de preguntar a uns i altres hem deduït que el padrí es qui posa l'església a la taulada un cop finalitzada la casa, serveix per protegir i donar bona sort.

Un 1 Km amunt seguint la carretera, arribes a la pampa, una esplanada immensa on hi ha un obelisc bastant lletjot, que commemora la batalla de d'independència del Perú. Deixant de banda el monument, el lloc es preciós i es respira una tranquil·litat absoluta.

21 d’oct. 2007

Lima, la capital

Ens hem allotjat a Barranco, un barri molt tranquil i amb un punt bohemi i a diferència de Miraflores amb una arquitectura més colonial. Casualment hem coincidit amb la fira de cap de setmanes del Sabor Peruano, on munten tot de parades al carrer cuinant els plats típics del país, ( lomo saltado, ceviches, chicharrones....) , nosaltres vam tastar els dolços que diuen que a Lima els fan molt bons, i si es cert :-P



També hem visitat el museu de la Nación, on pots recórrer tota la història pre-colombina del Perú. L'edifici és molt maco i el contingut força interessant, però és una llàstima que estigui tan abandonat, ja que es troben a faltar més cartells explicatius per poder entendre el que estàs veient.A les afores es troben les ruïnes de Pachacamac, un centre cerimonial molt important. Antigament era punt reunió per les gents dels diferents pobles del Perú que venien a fer ofrenes al ídol de Pachacamac, (una talla de fusta de 2 m d'alçada amb dues cares, el passat i el futur).
Va ser un centre molt utilitzat, el van construir la cultura Lima al 200 a.C., i durant molt de temps es va anar passant de cultura en cultura fins arribar als Incas, però més tard al arribar els conquistadors va ser abandonat det tot.

Si voleu saber més d'aquest centre aquí hi ha la web:
http://pachacamac.perucultural.org.pe/

16 d’oct. 2007

Caminant per les altures - Nevado Pastoruri 5400 m

La segona excursió a Huaraz a sigut pujar fins el Nevado Pastoruri. L'ascens amb cotxe es fa esglaonat per anar aclimatant el cos a la alçada, tot i així un cop quan arribes ningú et salva del mal de cap i del sobre esforç que has de fer per caminar el kilòmetre que queda fins arribar a tocar la neu, un camí que cada any rere any queda més lluny.


Per desgracia a causa del canvi climatic el paisatge està canviant, cada any la glacerea recula bastants metres, i també es poden observar com alguns nevats de la Cordillera Blanca ja s'estan quedant sense neu al cim.
A part d'això, l'experiència d'estar sobre tanta neu a 5200 m és sensacional!!!



* El dia 15 va ser el DIA D'ACCIÓ DEL BLOG i es van unir més de 10.000 bloggers per parlar d'un mateix tema, el Medi Ambient i el Canvi Climatic. Una manera de colaborar es parlar una mica sobre aquest tema i com que el post d'avui estava directament relacionat així ho hem fet.

14 d’oct. 2007

Huaraz i les ruïnes de Chavín de Huántar l'origen de la cultura andina

A les 6 h del matí posem els peus a Huaraz després de 9 hores de bus.
Aquesta ciutat conserva molt poc de la seva arquitectura colonial ja que ha sigut destruïda varies vegades, la primera al 1941 per una allau i l'altre al 1970 per un terratrèmol. A part d'això Huaraz es una ciutat molt activa, es el punt de partida per fer molts trekings i ascensions, aquí es on es troben els nevats mes alts de Perú (Huascarán 6768 m).


Aprop de Huaraz, 3 hores en bus, es troba una de les civilitzacions més antigues del Perú. Chavín de Huántar és una cultura pre-inca que data del 1200 a.C, consta de diverses construccions subterrànies, on hi han habitacions i passadissos laberíntics, dins d'una de les cavernes es troba el conegut "Lanzón de Chavín", una escultura sagrada de més de 2 m d'alçada.

Nosaltres per arribar-hi vam agafar un bus públic, amb tan mala sort va ser un dels més bruts i podents que hem vist mai fins ara, fins hi tot una nena ens va vomitar al cantó quan encara faltaven 2 h per arribar, ens vam passar tot el trajecte treien el cap per la finestra!!! echs!!!! :-(

Cesca l'has encertat!

Per segon cop tens postal, no et pots queixar!!

11 d’oct. 2007

Les totoras de Huanchaco

Originalment era un poblet de pescadors però actualment es un lloc bastant turístic, on la gent ve a visitar les barques de totora que encara alguns pescadors les fan servir per la pesca tradicional.
El poble te una gran platja on els únics que s'hi fiquen son els surfers, ara aquí els dies son boirosos i amb poques estones de sol.
Ja que ets aquí es recomanable anar a dinar peix fresc en algun dels restaurants que es troben al "passeig marítim" cebiche, chicharrones mixtos o arròs de marisc, bó i barat!


10 d’oct. 2007

Trujillo i les seves ruïnes: Chan chan, Huaca la Luna i Huaca del Sol

Avanç però hem passat per Chiclayo, que ens ha deixat molt mal regust de boca, un taxista ens va estafar i enganyar i a més ens ha desaparegut la guia. L'únic bo ha sigut la visita al Museu del Senyor de Sipán a Lambayeque, molt i molt xulo.

Un cop a Trujillo, en plena Festa de la Primavera, ens hem trobat la ciutat a tope de gent i per trobar allotjament les hem passat canutes. :-(

Pels voltants hi han forces restes arqueològiques, Chan Chan creada el 1300 dc aprox. per la cultura Chimu, és la ciutat d'adobe (barreja de fang amb petxines, pedretes o palla) mes gran del món, amb una extensió de 20 Km2, amb un total de 9 centres cerimonials, dels quals només se'n pot visitar un.
S'ha de fer una mica d'esforç per poder imaginar quin aspecte tenia la ciutat en el seu dia, ja que s'ha deteriorat molt amb les últimes pluges que van caure del Niño. Igualment es de tot impressionant perdre's per els laberíntics passadissos fets d'adobe.


Huaca la Luna i Huaca del Sol son dos restes arqueològiques, a pocs minuts amb combi des de Trujillo. Aquestes es calcula que son 700 anys mes antigues que les de Chan Chan, però s'han conservat una mica millor.
La cultura Moche, a diferència dels Chimu, anava reconstruint els seus temples un a sobre l'altre, quedant tapat de maons d'adobe l'anterior i creant així una forma de piràmide invertida al cap dels segles. Per això part dels murals i relleus han quedat preservats de l'erosió del vent i les pluges i ara encara es poden veure els colors que tenien en aquella època.


9 d’oct. 2007

Chachapoyas i les ruïnes de Kuelap

Chachapoyas està situada a les muntanyes a 2335 m, com totes les ciutats colonials te la seva plaça d'armes amb el seu casc històric, fora d'aquí són cases baixes i carrers plens de pols.

Des d'aquí hem visitat les ruïnes de Kuelap, una ciutat fortificada de la cultura dels Chachapoyas. La ciutat està protegida amb una muralla de 700 m de llarg per 20 d'alçada en alguns casos, es diu que es van utilitzar més pedres que a la gran piràmide d'Egipte!!


A l'interior s'han compatibilitzat més de 400 recintes circulars, que feien de cases o tallers. Es creu que les construïen amb aquesta forma per aguantar els possibles terratrèmols. Val la pena venir fins aquí ja que hi ha poc turisme i pots visitar-ho pràcticament sol.



PD: Qui s'ho ha passat millor ha sigut en Paltruc, que jugava a fet i amagar entre les pedres. A veure qui ens el troba.

8 d’oct. 2007

D'Equador a Perú per la Balsa. Això són carreteres?

Des de Vilcabamba la frontera més propera amb Perú és La Balsa, una frontera petita i molt poc transitada ubicada al nord de Perú. El nostre destí és arribar a Chachapoyas capital del departament de l'Amazones, és una de les zones menys conegudes de Perú i curiosament on hi han molts atractius turístics per visitar, cascades, ruïnes...
Arribar fins aquí no ha sigut fàcil, hem tardat 2 dies ben bons, els transports són molt precaris i escassos ja que les carreteres es troben bastant aïllades a les muntanyes.

Aquí van aquests 2 dies: a les 6:45 sortim de Vicabamba amb destí Zumba, un poblet on farem canvi de bus, el trajecte dura 5'30 h però anem bastant còmodes ja que estem pràcticament sols al bus. Un cop arribats a destí tenim 3 hores mortes fins que no arribi el pròxim transport, aquest cop una camioneta descoberta que ens portarà fins a la frontera de La Balsa.


El trajecte dura 1'30 h però a nosaltres ens sembla molt més, el camí està fatal ple de forats i pedres que ens fan aixecar el cul un pam del seient, per sort les vistes ens distreuen d'aquesta tortura.

Quatre cases mal posades a banda i banda d'un pont formen la frontera, som els únics turistes i la resta de gent del bus desapareixen quan arribem, estem casi sols a terra de ningú. Passem el pont i ens afanyem a fer els tràmits de rigor a l'oficina d'immigració.


Tot seguit pugem a un taxi, l'únic vehicle a la vista, en poca estona ja som 9 dins del cotxe (set adults, un nen i un bebe), 3 hores de viatge ens esperen.

Per fi arribem a St. Ignacio a les 19 h de la tarda, després de 12 hores de viatge, fem nit i mengem una mica, l'únic àpat calent del dia, estem rebentats!!! Al matí següent ens llevem ben d'hora, el primer transport que agafem es una combi que ens porta a Jaen 1'30 h, arribem a ser 19 persones!!! Durant el viatge ens para un poli i li canta la canya al conductor perquè sobrepassàvem el límit de passatgers, però res, després d'una bona bronca seguim com si res.

Arribem a Jaen, allà esperem duran 1 h perquè s'ompli una altre combi (fins que no van al tope no surten), però no hi ha manera, decidim agafar un taxi que amb 5 persones ja surt, 1 horeta més de viatge.

Un cop a Bahua Grande canviem de taxi i de companys de viatge per ja anar directe a Chachapoyas però al cap de 2 h ens parem en mitg de la carretera davant d'una fila de cotxes i camions, resulta que la carretera d'accés està en obres i durant el dia la tenen tancada, només obren de 19 h de la tarda a 21 h de la nit i 2 hores més pel mati, són les tres de la tarda i ens queden 5 hores per no fer res.


A les 19 h ja donen pas, primer els camions i desprès els turismes, això sembla una cursa els cotxes, tots van a tope per una camí de pols i pedres i s'intenten adelantar uns als altres recuperant el temps perdut, a la tercera curva ja estem parats, dos autocars s'han trobar de cara en un tros on només passa un, això ens passa uns quants cops durant el trajecte i com que aquí son tan tossuts ni uns ni altres volen fer marxa enrere, es vergonyós. Al cap de 2 hores aconseguim fer un trajecte d'1 h i per fi arribem a Chahapoyas cansats i morts de gana, uffff!!

4 d’oct. 2007

Vilcabamba, massa tranquil·litat?

Després de creuar mig país hem arribat a Vilcabamba, el nostre últim destí a Equador. Li diuen la vall de la longevitat perquè alguns dels habitants han viscut fins als 100 anys. El secret radica en la tranquil·litat que es respira per tota aquesta zona.
Arran d'aquesta fama es va posar de moda fa uns anys que els hotels oferissin massatges i altres teràpies naturals, degut aquesta gran oferta tenen els preus més competitius del país.


Molts dels hostals es troben a les afores on encara s'hi troba més calma, nosaltres hem trobat una cabana de fang hiper rústica on l'aire passava per tot arreu, situada dins la mateixa reserva natural Rumi Wilco. Com que ens trobem en temporada baixa hem estat completament sols en mig de les muntanyes i per les nits tot resultava ser una mica tètric, els sorolls dels animals, la visita nocturna d'un cavall blanc, escorpins corrent per l'habitació...


PD: Atenció, atenció!! ja tenim llesta la Galeria d'Equador II